La recta, llarguíssima. 24 quilòmetres. Des de Tornabous a Balaguer la carretera és com un rígid llapis infantil a una pàgina blanca: La gran plana de l'Oest de Catalunya. Les estovalles d'un paisatge de colors coca de recapte. Enfiles la vertical a Tornabous. Acceleres, acceleres. I redueixes al Tarròs. Hi ha gent que mira, algú s'atura. Aquí hi ha l'home blanc. L'estàtua del President Lluís Companys. Aquest és el seu poble natal.

Aquí, el 15 d'octubre de 2018 el President Quim Torra va venir per participar en l'acte d'homenatge del 78è aniversari de l'assassinat del President Companys. Davant de l'estàtua de l'home blanc, Torra diu: "En algun moment haurem de dir prou i aquest moment està a punt d'arribar". Abans, el President 131, de la Generalitat havia visitat la casa pairal del President 123. Hi ha un moment que va demanar estar uns minuts sol, a una de les habitacions on havia dormit Companys. Silenci. Van parlar del futur? Del què vindria? Què es van dir? El de sempre.

De President a President. De Presidents a Presidents. Tots acaben igual. La Generalitat és una tragèdia. Ser President un drama. El melodrama és Catalunya. Un país que és fàbrica d'herois morals més que d'herois reals. Salten, volen, dinamiten, persegueixen, condemnen, executen els Presidents, però no se'n va el país. No desapareix, no marxa, no mor la gent. Per què?

Som tots els silencis des de 1359. Des que neix la Generalitat. Des del primer President. Som tot això, i més, és clar. Però, d'una manera o una altra, tots els Presidents han parlat per nosaltres. En silenci. Sí, algun moment s'haurà de dir prou. Potser ja s'ha dit prou. El silenci. El tartamudeig. La paraula. Algú s'ha adonat que no som bèsties, que som persones. Algú s'ha adonat que som presoners a casa nostra. Algú s'ha adonat que la recta, llarguíssima, que és aquest país, és per sortir cridant fins a l'infinit.