Ara Franco enviaria un WhatsApp. Als col·legues. Als amics. Però els diria el mateix de sempre: "El único español que hay aquí soy yo". Amb emoticones de tifes verdes, marcials, legionàries. No és una broma. És un acudit que publicava la revista satírica L'Esquella de la Torratxa el 30 de desembre de 1938. Franco, en primer terme, petit, petit, embogit, xisclant la sentència nacional-existencialista davant un micròfon antediluvià. I darrere el hall o fame de dictadors planetaris: Hitler, Mussolini... els compis. Ara bé, diuen que Franco no podrà cridar el seu peix en públic. I mira que era pescador. Però, avui, el salmó, la truita, la tonyina franquista... a casa.

Ens informa el comando musclo que el Govern espanyol pensa incloure en la reforma del Codi Penal la tipificació com a delicte de l'apologia i l'exaltació del franquisme. I que retiraran la simbologia franquista que hi ha pels llocs. I que exhumaran les víctimes que encara queden a les fosses comunes. I que avui pau i demà glòria. Que tot el peix franquista ja està venut. Quanta, quanta mariscada de plexiglàs. El que vulguis, peix pallasso. A mi, no em donareu llobarro fora de temporada. Perquè cap i cua fan el peix. I al peix, per la cua se'l coneix. I el franquisme la remena, i la remenarà, perquè viu com peix a l'aigua.

El que hauria de fer el Govern del PSOE, a més de tot això, és anar al fons del mar i buscar i trobar i tornar les coses. Sí, les coses, la matèria, la realitat, els fets tangibles, tocables, palpables, els pisos, els edificis, els locals, els mobles, els objectes, els documents, els papers. Tot el que el franquisme va robar, espoliar, rapinyar, pispar i prendre. Però ja pots xiular si el bacallà no vol menjar vedella. Provem, de nou.

Primer de tot, socialistes: cal retornar el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). Recordem: El sindicat català (1903) original, nacional, internacional, interclassista, fàbrica d'emprenedor i coet d'ascensió social. El sindicat del qual eren socis des d'Andreu Nin a Eugeni d'Ors, passant per Francesc Cambó, Josep Tarradellas, Pompeu Fabra, Manuel Carrasco i Formiguera, Francesc Macià, Manuel Serra i Moret, Josep Puig i Cadafalch, Frederic Rahola o Antoni Rovira i Virgili. Així, fins a 60.000 socis. Molestava a la dictadura comunista i a la dictadura franquista.

Però el 1939, amb el desembarcament de la balena nacional espanyola, viu el saqueig més gran després del de la Generalitat. El seu simbòlic edifici central de la Rambla Santa Mònica de Barcelona després passarà de mans del franquisme a la pseudo democràcia espanyola com una mera corretja de transmissió de poder animal. La transició-pansició fa que el PSOE, nou catxalot a les aigües de sempre, cedeixi l'edifici, en usdefruit, al sindicat UGT. Fins avui. No s'ha retornat encara als seus legítims propietaris: els socis del CADCI. Com més de 55 edificis a tot Catalunya que els pertanyen. Com altres sense localitzar. Com comptes bancaris, objectes i documents. És el CADCI, només? No!

Hi ha desenes i desenes d'institucions (ateneus, partits polítics, ajuntaments, associacions, mitjans de comunicació), empreses, particulars... Tot n'és ple per tornar. Per retornar als seus originals, legals i veritables propietaris. Vivim enmig d'edificis, pisos, cases i locals que no pertanyen als seus propietaris d'avui: alguns ho saben, d'altres, potser, no. Hi ha un franquisme encara edificat, construït, aixecat. Hi ha una dictadura de totxos que, dia a dia, ens recorda que res ens pertany, encara que sigui nostre. Hi ha una legitimació de l'il·legítim que veiem cada dia.

I cada dia que passa, tot, queda més llunyà, desconegut, com si la realitat desaparegués, s'esfumés, com si tot emmudís. Potser sí que ara no es podrà cridar, xisclar el franquisme de viva veu, però aquest franquisme de ciment robat és una victòria, un crit total, una veu única, gran i lliure que cada dia ens recorda que ens han furtat i substituït els edificis, els paisatges i els sentiments. Perquè com a bon peix, el franquisme, ja sap que més val ser cap d'arengada viva que cua de lluç morta. I les pedres, també maten.