Tinc el meu gat per una criatura informada. Està al dia de tot. Si la cotització de la cua de ratolí a la borsa de Pernambuco baixa un micròmetre ell ho sap en un nano segon. Ell és així. Aquests dies però els bigotis wifi de la bèstia no pispen ni una mosca guerxa i alcoholitzada. Què està passant? Tots ho veieu? O només el meu gat?

El meu gat no ho olorava. No s’ho esperava. Ni s’ho imaginava. Algú li pot explicar, exactament, realment, veritablement per què estan actuant així el PSC i els comuns-Podemos? Com se’n diu del que estan fent? Teniu adjectius? Substantius? Verbs? Onomatopeies? Sufixos? Signes? Fonemes? El meu gat veu cada dia socialistes com Miquel Iceta, Jose Zaragoza, Eva Granados... suquen el melindro del cinisme. Beguts de salfumant d'insolència. Alliçonant amb el bastó de mestres sanadors esotèrics. Perdonant les vides als mortals. I Ada Colau i alguns dels seus feligresos? Han passat d’anar disfressats de l’Abella Maia 15M a soldats de l’exèrcit espanyol que només els hi falta que els hi arribi aquests dies de confinament per Amazon la cabra vegana de la legió a casa? No són ells només.

Ells i els seus microescamots lil·liputencs amb altaveus subwoofers: molt soroll i poca neurona humana. Tota aquesta crosta-casta (que fa temps ha deixat de representar la majoria dels seus votants), que van encolats amb adhesius mentalment i realment preconstitucionals i predinosaures. Tots, com loctite, abraçats el Front Únic de l’Estat Marcial Espanyol. Com un mai més. Sense crítica. Sense raó. Sense res. Tots contra el Govern de la Generalitat.

Tots linxant al President, als Consellers, als científics, als professionals, a la gent de ciutats i pobles del país. Tots contra el confinament. Tots contra tot el que es proposi, digui, demani, faci, somiï, desitgi des de Catalunya. Tots repetint com lletanies de l’església sense salvació del setè dia marejat que ens hem d’unir com a soldats d’Espanya. Tots contra tot... el que surti de Catalunya. Però tots no nacionalistes. Però tots no monàrquics-borbònics. Però tots no són un exèrcit. Però tots no són ciutadans del món mundial-sideral-vegetal. Però ho són tot aquests tots. Tot el que diuen que no són... ho són.  Ai, tots, quina tos.

A tots aquests els hem d’entendre, comprendre, agenollar-nos, rentar-los els peus i els bigotis i fer-los mandonguilles messiàniques com cuiners esclaus de la seva no classe social-mora-letal. Tots aquests sempre demanen a tots els catalans que ens posem al seu lloc. L’únic lloc possible: Espanya. Una, grande, no libre y militar. I sempre ho fem.

Perquè com escrivia el filòsof Joan Crexells: "El català té el do de la ubiqüitat sentimental. Es col·loca en tots els llocs imaginables. Això és la causa, potser, del nostre fracàs com a polítics. Exactament el contrari passa amb l’anglès". I el congolès, danès, xinès, argentí, botswanès, francès, cubà, neozelandès, taiwanès... Sí, perquè tots aquests ens demanen que sempre, sempre ens posem al seu lloc. I al nostre lloc no es posa mai ningú. El seu lloc és el bo, el nostre, el dolent. Jo, sí; tu, no. Aquest és el perquè de tot plegat. Que cada cop hi ha menys lloc. Que cada cop hi ha menys persones. Que cada cop us entén menys gent. I al meu gat, ja no li foteu el lloc.