Escric aquestes línies sense saber si la llei d’amnistia veurà la llum ni quin contingut tindrà, per molt que tothom en parli. Per tant, no faré cap anàlisi jurídica ni política. 

Val a dir, però, que des del moviment independentista sempre s’ha defensat que els fets de la tardor de 2017 no eren delicte, com tampoc no ho va ser el 9N de 2014, ni els actes preparatoris en cap dels dos casos, ni les accions de protesta posteriors arran de la repressió de l’Estat espanyol.

Ara, forçat per la necessitat política de la investidura del president del govern espanyol, i no per gust, no siguem ingenus, l’Estat reconeixerà (o no) que efectivament ha estat així, que sempre hem tingut raó, i ho farà a través d’una llei d’amnistia.

Aquest reconeixement implica que certs delictes no han existit mai i, en el dret espanyol, l’amnistia porta aparellada la supressió dels efectes i de les sancions de determinats delictes per disposició legal, per Llei. Sí! Ens donen la raó per Llei!

Potser alguns pensaran que no n’hi ha prou amb que ens donin la raó amb una Llei espanyola, potser els sembla insuficient que la dreta i la ultradreta estiguin rabioses fins a extrems inimaginables. Potser sembla poca cosa perquè no hi haurà reparació per a molts represaliats als quals, sortosament, els han arxivat les seves causes però que han patit tot el periple judicial i econòmic en trobar-se imputats per exercir uns drets democràtics, com es el cas dels alcaldes i de molts activistes pallaresos; sense oblidar que també en tenim un de condemnat a un any i nou mesos de presó per les protestes de 2019 per la sentència del procés i que pot ser beneficiari d’aquesta amnistia.

Per això no em sembla just que certs personatges, des de les seves talaies morals de les quals fora bo que en baixessin, vulguin vendre'ns l’amnistia com una derrota, quan és tot el contrari, és una victòria dels independentistes catalans i dels demòcrates d’arreu.

Que no es digui que és perdó de l’Estat, res més lluny, és el reconeixement que aquest Estat ha fallat i que la repressió policial i judicial no és més que la conseqüència de les seves mancances democràtiques.

És profundament injust i lamentable que persones que es defineixen com a independentistes, però que no tenen res a perdre si no s’aprova l’amnistia, pretenguin negar el dret a optar-hi a qui se’n podria beneficiar, com si la defensa dels drets i de les llibertats col·lectives no passés, necessàriament, per la defensa dels drets i llibertats individuals. O potser el que està passant és que alguns veuen que se’ls hi acaba el relat i el protagonisme que ara tenen?

El que cal, diuen, no és l’amnistia, sinó arribar fins als tribunals europeus, que tot ho han de solucionar algun dia. Ah! Perfecte! Però qui així opina s’oblida que la via del recurs als Tribunals internacionals és sempre una acció personal que ha de decidir fer, o no fer, cadascun dels condemnats i que mai un tribunal, ni d’aquí ni de fora, no dictarà cap sentència absolent tots els que han patit resolucions judicials injustes, sinó que, evidentment, resoldrà cas per cas, i només els casos que se sotmetin a la seva consideració. 

Però què creuen aquests guardians de les essències de les llibertats del nostre país que faran els tribunals europeus? Condemnar l’estat espanyol un cop més? Què en trèiem d’això per si sol? Què en treuen els milers d’investigats, condemnats o arruïnats pel procés? La resposta a aquestes preguntes és que, finalment, desprès de llargs i costosos procediments judicials a Europa, a vegades s’aconsegueix alguna cosa, però res que serveixi realment per a tothom, o que suposi un veritable canvi.

És per això que cal deixar-nos de romanços i veure l’amnistia com el que realment és: una oportunitat de vèncer per a Catalunya i per a tots els catalans.