Fa goig, que voleu que us digui!

Sento un gran orgull quan veig que els nostres pagesos treuen els tractors a les carreteres. Em sento bé de veure com els pagesos i ramaders defensen els seus interessos, que són els nostres, els de la gent, els de la nostra terra.

Fa goig que s’autoorganitzin (els sindicats fa dies que fan un trist paper) per dir-nos a tots que són aquí i que estan lluitant per continuar estant aquí seguint fent la funció que fa segles que fan que, en definitiva, és la que garanteix que puguem continuar gaudint d’una alimentació natural i sana, i d’un territori endreçat i cuidat.

Fan bé de dir que ja n’hi ha prou i fer-se sentir, i estan fent-nos despertar del nostre somni on tot va bé i el sector continuarà funcionat per molts cops que rebi. Em fascina la seva resiliència, alhora que m’entusiasma com defensen el seu futur, que també és el de tots.

Perquè no tinc tractor, que si en tingués, m’afegiria a les seves protestes!

Amb aquestes paraules jo també vull sortir al carrer, a la llum pública, per dir ben alt que el que està passant també és culpa nostra, de la societat no pagesa, que poc a poc està deixant en mans alienes, i des de la capital, la nostra sobirania alimentària i, alhora, la nostra identitat pirinenca, catalana i rural. 

Amb l’excusa del desenvolupament, els Pallars hem deixat que, sense pràcticament cap ajuda, facin fora dels nostres nuclis les granges, no fos cas que molestessin al nouvingut i als turistes; hem deixat que ens silenciïn les campanes de l’església, que no dringuin les esquelles...

Apel·lant al bé de la societat ja no es poden fer cremes a la muntanya per fer més pastures; l’alternativa és que els ramaders la netegin amb mitjans mecànics, però pagant ells, i no la resta de nosaltres, els increments de costos; i així va tot: cada dia més entrebancs burocràtics, més prohibicions, més limitacions, més sobrecostos imposats per algú que està en un còmode despatx a molts quilòmetres del territori...

Som les comarques de Catalunya amb més zones protegides i amb més limitacions sectorials, i no és casualitat que això ens aboqui a una economia extremadament fràgil, a un monocultiu del turisme i dels serveis, que està permanentment amenaçat per periòdiques crisis econòmiques ja que és obvi que, quan el cicle econòmic va de baixa, del primer que ens estem és d’anar de vacances o sortir a sopar.

Només m’ha faltat llegir en aquest diari que un parell d’alcaldes demanen que el semàfor que regula el trànsit en una zona en obres entre Tremp i Salàs de Pallars, estigui en verd més temps de pujada els divendres i els diumenges de baixada perquè els turistes ens critiquen. Potser aquesta petició té un sentit pràctic, però em sento decebuda que només pensem amb els turistes.

Ai coi!!! I els que anem del Sobirà a treballar al Jussà? O els que baixen a l’Hospital Comarcal del Pallars de Tremp o al Jutjat? O els del Jussà que venen cada dia a treballar al Sobirà? 

El nostre temps a la carretera no val igual?