He pensat molt temps que el caciquisme era només una rèmora del passat que tot i que dificulta el progrés a moltes zones rurals, al Pallars estava força debilitat. Però tot d’una m’estic adonant que potser la realitat no és ben bé com sembla. Els propis mitjans de comunicació m’han posat sobre la pista.

El primer, el reportatge de Tomàs García Espot publicat recentment a la secció Aixaldes d’aquest mateix diari, on recordava el general Antonio Sagardía, conegut com el “Carnisser del Pallars” i com l’any 1938 va ordenar la mort, l’assassinat, de desenes de pallaresos denunciats pels seus propis veïns, per interessos econòmics, per enveges, o per la simple rancúnia dels cacics que havien perdut poder durant la República.

El segon, la docusèrie Tor, de Carles Porta, que s’ha estrenat a 3Cat, on els entrevistats parlen dels dos grans cacics del poble, Palanca i Sansa. 

Després de reflexionar sobre aquests i altres exemples que em venen a la memòria, me n’adono, però, que encara estem molt lluny de passar aquesta pàgina de la història i que als nostres pobles hi segueix havent interessos econòmics que malmeten la convivència entre els veïns, es perpetuen les antigues enveges i en surten de noves, i hi ha gent que no acaba d’assumir que no pot mantenir el poder, els privilegis i el control que tenien els seus avantpassats sobre els seus conciutadans.

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, el cacic és una persona influent que exerceix un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals, mentre que defineix el caciquisme com el sistema politicosocial basat en la influència dels cacics.

És cert que els cacics ja han canviat les formes i no acostumen a engallar-se de la seva condició, però no veig que hagin renunciat, en absolut, a seguir tenint una influència determinant en la política i en molts altres àmbits de la societat, tot i que són una mica (no gaire) més discrets en les formes; són els neo cacics.

Només cal que repasseu alguns personatges dels nostres pobles i ciutats per identificar alguns tics que demostren que el caciquisme no ha mort i que molts comportaments, tot i que més subtils, segueixen perdurant.

Hi ha cops que el nou cacic va al capdavant de les llistes electorals d’un o altre partit; en altres casos prefereix mantenir-se entre les bambolines, controlant des de darrera el seu feu. En qualsevol dels dos casos, però, podríem identificar els nous reietons per la seva voluntat de, en nom propi o mitjançant satèl·lits, seguir utilitzant els ressorts del poder a benefici propi, o per perjudicar a qui consideri enemic, ja sigui per raons econòmiques, perquè posa en qüestió la seva posició de poder o per simple animadversió.

Altres cops, aquestes actituds no les veiem a la política local, però sí es mantenen a nivell de control social, que va molt més enllà del simple protagonisme, perquè es dirigeixen a menysprear les iniciatives alienes fins fer-les desaparèixer o, quan els hi convé, les parasiten i se les apropien, per a ells i pel seu seguici.

Perquè es així, el nou cacic, igual que el vell, té la seva cort, “les seus”, formada per familiars i persones dependents econòmicament o emocionalment del seu capitost, i per tots aquells que s’atansen per tal que els toqui la seva escalfor, i no s’adonen que, quan deixen de ser útils, els tocarà passar molt de fred.