De vegades, els pensaments van per lliure i sorgeixen associacions d’idees a molta velocitat i, arran d’un fet o d’una vivència molt concreta, el nostre cervell fa un salt estrambòtic i ens porta a indrets inesperats. Això em va passar l’altre dia, quan vaig assistir a la recreació històrica de l’Escamot Pirinenc i a la posterior projecció del documental inclòs a les Jornades de memòria de frontera 2023 que es desenvolupen durant tot el mes desembre a Sort. 

El documental, fet amb pocs mitjans però amb molta dedicació, rememora la història del Regiment número 1 de la Generalitat de Catalunya, format per joves excursionistes sense cap mena de formació militar, però que, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, van defensar durant uns mesos el Pirineu de l’avanç de les forces feixistes de Franco cap a Catalunya. Us recomano que el veieu, ja que posa veu i imatges a una part del la nostra història força desconeguda. 

Aquest fet històric em va portar, però, a rumiar sobre la circumstància que el Pallars Sobirà era -i és encara- l’única comarca pirinenca que no té comunicació directa, ni per carretera ni per ferrocarril, amb França, tot i els 40 quilòmetres de frontera que compartim amb l’estat veí.

El pas des d’Occitània al Pallars, tant d’anada com de tornada, no és quelcom ordinari ni fàcil, però, quan ha estat necessari, ha calgut fer-lo sempre de forma clandestina, d’amagatotis i patint tota mena de perills. Així va passar amb la població civil amenaçada durant la guerra espanyola del 1936, que va haver de fugir de casa seva pel port de Salau, per Tavascan... o, també, amb els jueus europeus que escapaven del terror nazi durant la Segona Guerra Mundial. 

Sobre aquest fugida del feixisme des dels Pirineus catalans, la tardor de l’any passat, amb uns amics, vam repetir una d’aquestes rutes que van fer els jueus cap a la llibertat i, tot i que anàvem amb un vehicle 4x4, amb roba i calçat adequats i bon equipament, vam comprovar la duresa del trajecte, del “camí”, i vam adonar-nos realment de la situació desesperada que van patir aquestes persones que, davant la certesa de l’extermini, van preferir arriscar la seva vida i marxar, malgrat que hi havia moltes possibilitats de morir i en la qual es van alternar històries de solidaritat i amistat extraordinàries i, sí, també, amb traïcions i episodis indignes, protagonitzats per persones, que sempre, malauradament, fan de la necessitat aliena un negoci pur i dur.

Tot això em va portar a pensar que no anem a millor, que avui, en ple segle XXI, també hi ha persones que veuen que la seva vida sembla que no valgui res per a ningú, que estan assetjats per totes bandes i que són perseguits sense pietat. Només cal que mirem a l’altra punta de la Mediterrània, on els perseguits d’abans s’han convertit en perseguidors.

De tot plegat m’adono que els humans no n'aprenem mai ni dels errors ni dels horrors. I que la barbàrie no distingeix entre països, ètnies, religions ni cultures. Només cal pensar que està fent la Xina amb els tibetans i els uigurs; Indonèsia amb els papús; Birmània amb els rohingnyes; l’Azerbaidjan amb els armenis de l’Alt Karabakh i és que el llistat és tan llarg... Desgraciadament.