Aquesta és una dita atribuïda a Andreotti on es classifiquen per grups les persones que et pots trobar quan entres a l’activitat pública i que respon a un fet objectiu incontestable: hi ha amics, hi ha adversaris, però per a tu els més perillosos són els companys de bancada.

Jo he estat poc temps en aquest món i, per sort, m’han quedat molts dels primers, he tingut també bastants dels segons i ningú dels tercers, bàsicament perquè no estic afiliada a cap partit i no amenaçava la posició de ningú, perquè des del primer dia vaig dir, encara que algú no em va creure, que jo només estava per treballar per la sobirania de Catalunya; res més, però tampoc res menys.

Ara que ja hem sabut el nom dels pallaresos que aniran a les llistes al Parlament de Catalunya a les properes eleccions del 12 de maig, estaria bé que recordéssim aquesta reflexió feta per un dels màxims exponents de la democràcia cristiana italiana, de l’ideari de la qual no puc estar més allunyada, però que cal tenir molt present, sobretot per qui aspira a representar-nos i que, a més de treballar pel Pallars i confrontar el seu projecte amb el dels oponents d’altres partits: guardeu-vos les esquenes... 

En aquests moments, també, com a l’inici de qualsevol altra contesa política, no està de més recordar una altra evidència, de la qual tot sovint s’obliden els candidats quan entren en aquest “circ” de la política, i és que, tard o d’hora, els avui electes demà hauran de tornar al seu lloc a la societat, a la seva feina i al seu poble, d’on han vingut i on hauran de tornar, i  tornar a inserir-se a la societat “real”.

La voluntat d’adoptar l’activitat pública com un modus vivendi hauria de ser motiu d’exclusió per representar-nos. La política, és i ha de ser, no un ofici, sinó un servei públic, una tasca que en un moment donat decideixes que has de fer per la comunitat, sense afany de lucre, ni de lluïment, sinó en compliment del deure cívic que més ens honora. 

Figurar en una llista electoral no es cap premi, no es cap incentiu, ni cap promesa, ni cap compensació... 

Si no teniu els peus ben posats a terra i no fugiu de quedar-vos tancats dins la bombolla dels elogis, adulacions, seients preferents, atencions protocol·làries, etc., el futur retorn a la “vida civil” pot ser molt dur, sobretot si t’has acostumat a no haver d’entomar cap crítica perquè només et mous en entorns on només hi ha dels teus. 

Per tant, a tots els candidats us demano que no us quedeu a la zona de confort, sortiu-n’hi, feu política de poble, de cafè, aquella de seure tranquil·lament amb la gent i conversar, i que no us faci por barrejar-vos amb qui no us conegui i prendre el pols al país, fer Catalunya i fer Pallars.

Que tinguem sort, com deia aquell, i recordeu que sou els feinejadors i no els amos.