Enmig del bombardeig informatiu diari de mitjans de comunicació i xarxes socials, entre dades de Covid, una imminent guerra, uns Jocs Olímpics al Pirineu pel 2030, la pugna interna pel control del PP a Madrid, el Barça i el futbol i moltes altres notícies que omplen el contingut dels telenotícies, deixem de centrar l’atenció en què està passant amb els serveis públics. Un sector que engloba -o hauria d’englobar- aquells serveis essencials per al desenvolupament de la vida en qualsevol lloc del país, sense diferenciació de classe social ni d’origen i que afecten a totes les etapes de la vida, des de que naixem fins que ens morim.

La realitat, però, és que el sistema capitalista necessita expandir-se tant per sobreviure que, fins i tot, és capaç de mercantilitzar els serveis públics per rendibilitzar beneficis a fi d’emplenar les butxaques d’empreses privades, això si, amb la connivència dels governants (segurament per recol·locar-se d’aquí un temps -portes giratòries se’n diu-) i les lleis que aquests aproven per deixar-ho ben lligat. Vivim una descapitalització de lo públic de forma silenciosa, desmuntant el que els nostres avantpassats han construït i defensat mancomunadament, només per cercar l’interès privatiu i a costa d’oferir pitjors serveis o, de simplement, no oferir-los. Per il·lustrar-ho em centraré amb l’estat de les residències de gent gran, ja que també és un dels serveis que ha patit més les conseqüències directes de la pandèmia. 

La Generalitat està obligada per llei a garantir una plaça en una residència de gent gran a qualsevol persona que ho necessiti, però la realitat és que no hi ha suficients places públiques. I a la pràctica, el model de gestió a Catalunya d’aquests centres es basa en residències totalment públiques, centres de titularitat pública amb gestió delegada a empreses privades, centres privats amb places concertades o centres totalment privats.

Segons les dades publicades a l’Idescat, al Principat hi ha 1.021 residències, de les quals només 16 són de titularitat 100% pública i, d’aquestes, no n’hi ha cap a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran. Si ens fixem en el nombre total de places que hi ha a Catalunya, 60.954 places, la distribució segons titularitat queda així: només el 19,93% són d’iniciativa pública, el 22,60 % són d’iniciativa social i el 60,46% són d’iniciativa mercantil. 

A l’Alt Pirineu i l’Aran hi tenim 14 centres, amb un total de 780 places, de les quals cap correspon a un model de gestió exclusivament públic. Destaca la comarca de l’Alt Urgell, on de les 206 places existents cap és d’iniciativa pública; en canvi, al Pallars Sobirà (74 places), Alta Ribagorça (38) i Aran (44) totes les places són d’iniciativa pública però amb gestió privada. El Pallars Jussà (300 places) alterna iniciativa pública de gestió privada, amb iniciativa social i mercantil; mentre que Cerdanya (118 places) alterna iniciativa pública de gestió privada i iniciativa social. Les dades posen de manifest el model de gestió, trossejat i tendint cap a la gestió privada.

Però cal posar un altre element damunt la taula: la pandèmia ha estat el factor desencadenant que ha consolidat l’atenció sanitària dins les residències de gent gran, fins al punt que aquests centres han arribat a assumir la funció de sociosanitaris, oferint un lloc on viure i sociabilitzar-se, però també, on rebre una atenció mèdica intensa. I per encaixar-ho, políticament parlant, també es va fer un gest en aquest sentit: el llavors Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va passar la gestió d’aquests centres al Departament de Salut. 

Privatització i procés de reconversió de les residències de gent gran. Però si seguim analitzant encara hi ha més coses…

Com és sabut, el geriàtric de Tremp està gestionat per la Fundació Fiella (150 llits), via patronat (l’òrgan d’administració, representació i assessorament de la fundació), dins del qual hi ha l’església. Malauradament aquest centre s’ha fet famós arrel d’un important brot de Covid 19, que va causar 64 morts i, en conseqüència, fa gairebé un any que el Departament de Salut va apartar la Fundació Fiella de la seva gestió i la va adjudicar, per 4 anys, a Sant Joan de Déu-Terres de Lleida. Val a dir que aquesta entitat pertany a l’ordre Hospitalari de Sant Joan de Déu, una institució catòlica que funciona de matriu empresarial del grup i que també ingressa recursos de mútues, donacions (de grans empreses, fundacions i particulars) i també del turisme mèdic. Una institució religiosa que tributa al mateix nivell que les entitats eclesiàstiques: no paga impost de societats ni impost de bens immobles (IBI) i no està obligada a dipositar els comptes anuals al Registre Mercantil com la resta d’empreses.

En relació a la residència trempolina, fa pocs dies llegíem la notícia que s’obria investigació judicial a dues treballadores d’aquesta residència arrel d’una denúncia de Fiscalia, de quan van passar els fets. La judicialització del conflicte apunta que les responsabilitats d’una possible mala gestió de la Covid al centre aniran dirigides a la classe treballadora, eludint-les dels òrgans de direcció. Com sempre, pagarà el plat trencat el personal, qui assumint condicions de treball precàries van aguantar la duresa de la situació quan, recordem-ho, els centres sanitaris no acceptaven malalts procedents de les residències i eren els propis centres qui havien d’exercir aquesta funció sense estar-ne preparats.

Urgeix un model capaç de cobrir les necessitats de la població de forma digna, garantint millors condicions laborals al personal i això només serà possible quan es deixi de fer negoci amb la nostra vida. La gestió per part d’ajuntaments i patronats és costosa per falta de capacitat tècnica, cert, però les actuacions “salvadores” de la Generalitat faciliten l’entrada de l’empresa privada, en comptes de defensar el servei públic com a tal.

I acabo amb una reflexió. La realitat de nostra societat occidental és que cada vegada està més normalitzat envellir i morir en residències de gent gran, cada cop més medicalitzades, ja que el ritme de vida impossibilita l’acompanyament i l’atenció de les persones properes en l’etapa final de la seva vida. Però, a més, el sistema ha sabut convertir en negoci les cures dels nostres padrins i padrines, privatitzant aquests serveis essencials i lligant les famílies a aquesta necessitat. Per això cal que fem una reflexió col·lectiva de si aquesta forma d’enfocar la vellesa és humanament adient per a les nostres persones estimades.