Vivim temps convulsos a nivell mundial. Venim de dècades on nombrosos conflictes bèl·lics han arrasat vides i territoris, desencadenats pel control dels recursos naturals. I tot apunta que no n’aprenem i la història es repeteix.

3.600 conflictes socioambientals segons el cens de l’Atles de Justícia Ambiental, actualitzat l’abril passat. Unes guerres que cal entendre des de l’anàlisi socioeconòmic mundial i en un context de creixement il·limitat en tots els sentits. El sistema establert, el capitalisme, que només pot sobreviure si s’expandeix sense fre, encara que necessiti destrucció.

El cert, però, és que el planeta que habitem si que té límits i que ara estem en temps de descompte pel futur de la humanitat. Una responsabilitat de totes perquè la crisi climàtica i ecològica ja és evident, per això ens cal actuar conjuntament.

Tot plegat pot semblar molt eteri, però les conseqüències les acabem pagant, com sempre, la gent treballadora, les nefastes conseqüències que rep la població però també el nostre ecosistema.

Al 2010 va ser quan es va definir el delicte d’ecocidi, un delicte que a dia d’avui no està tipificat al codi penal de l’estat espanyol i que es fonamenta en un delicte per pèrdua, dany o destrucció generalitzada dels ecosistemes d’un determinat territori, fent disminuir el gaudi pacífic dels seus habitants. Dit d’altra manera, criminalitzar aquelles accions que condueixen a la destrucció de la vida.

Més enllà de la tipificació del delicte, per a mi lo interessant és que el que comportaria. El deure de reparar els danys ambientals i de les comunitats, perseguint-ne als seus responsables directes i indirectes, com per exemple, directius i inversors de grans multinacionals que només cerquen maximitzar beneficis sense tenir en compte el cost climàtic, el cost sobre els ecosistemes i sobre la vida de les persones afectades.

L’ecocidi és un terme al que no hi estem gens avesades, però que a d’altres països ja és una qüestió d’estat: Brasil, Bèlgica, Canadà, Xile, Finlàndia, França, Samoa, Escòcia, Suècia, Regne Unit, Vanuatu... i a Europa, el Parlament Europeu va reconèixer al maig del 2021 l’ecocidi com un delicte de l’Estatut de Roma. Posteriorment, desembre del 2021, Bèlgica es convertia en el primer país de la UE en reconèixer aquest crim, incloent-lo al seu codi penal. A banda, també cal tenir presents els moviments ecologistes que estan reclamant internacionalment que l’ecocidi esdevingui el 5è crim internacional contra la Pau. 

A casa nostra, recentment s’han fet els primers passos per instar al Congrés espanyol i al Parlament Europeu perquè l’ecodici sigui reconegut penalment, per mitjà d’una inciativa tramitada al Parlament de Catalunya i presentada per la CUP la passada primavera. Si segueix el seu recorregut, el Principat podríem ser el primer parlament que voti a favor de la incorporació d’aquest delicte en la legislació estatal i en la legislació que regula el Tribunal Penal Internacional. Si el Parlament de Catalunya aprova per majoria la proposta, seguirà el seu recorregut al Parlament espanyol i tots els grups parlamentaris haurien de posicionar-se en incorporar-lo directament al dret penal estatal. 

I és que aquí no ens falten exemples de possibles delictes d’ecocidi. No els anomenaré perquè segur que a cadascuna de vosaltres li’n ve més d’un a la ment.

Restarem amatents al desenllaç de tot plegat.