Escric aquestes línies colpida i amb un sentiment d’impotència enorme per les imatges que s’estan projectant les darreres setmanes als nostres televisors. Llastimosament no és nou. Des de que tinc ús de raó que recordo processar imatges de conflictes bèl·lics d’arreu del món, alguns amb més seguiment mediàtic que d’altres que sembla que ni existeixin. I també de totes les nefastes conseqüències per la població que aquests porten intrínsecs: morts, mutilats, ferits, orfes, violacions, tortures, presoners, refugiades, fam, epidèmies i un llarg etcètera que només puc qualificar com a destrucció. Greus crisis humanitàries que es van repetint al llarg de la història i que absolutament cap acord internacional sap o vol evitar.

Breu anàlisi. Al febrer de l’any passat esclatava “oficialment” la guerra entre Ucraïna i Rússia, un conflicte que feia anys que existia. Ara, ha revifat una guerra que s’ha anat coent des del 1936, d’origen colonialista, i que va desembocar en el primer Nakba (terme que significa, ni més ni menys, que “catàstrofe”); quan l’any 1948 amb la creació de l’estat d’Israel la comunitat internacional donava llum verda a l’expulsió del poble palestí de la seva terra, desposseint a la seva gent absolutament de tot i convertint-les en mers refugiades o simples supervivents alienades en una presó a cel obert blindada per murs i bloquejada econòmicament. No vull oblidar que segueixen encesos mig centenar de conflictes bèl·lics actius al planeta.

Penso que tot és resultat de la geopolítica dominada per l’imperialisme i el seu afany colonial. Tot s’hi val. La vida no val res. Els diners si. Cal que tinguem present que aquesta destrucció només serveix per engreixar la bossa de la indústria armamentista, el primer negoci més rentable a nivell mundial, el que mai dels mais entra en crisi, el que es dedica a fabricar armes, tecnologia i equips militars per sembrar destrucció. 

Si traslladem el punt de mira als Estats, podem dir que aquests segueixen la tendència d’augmentar la despesa militar any rere any en als seus pressupostos. Sense anar més enllà, l’Estat espanyol comandat pel “gobierno más progressista de la historia” va aprovar pel 2023 que 27.617,43 milions d’euros del seu pressupost estarien tacats de sang (75,7 milions d’euros al dia). Un camí del tot contrari al d’implementar polítiques que fomentin la cultura de la pau, que no ens enganyin!

Però baixem encara més el punt d’observació. Centrem-nos ara en el nostre entorn proper. Al Pallars, sobretot al Jussà, és habitual trobar-te persones disfressades de militar, amb armes incorporades penjant dels seus cinturons, comprant als supermercats o passejant pels carrers. També està normalitzat que els alumnes de l’AGBS de Talarn, Ejército de Tierra recordem-ho, juguin a fer la guerra entre els matolls dels boscos vestits de camuflatge, acampin per fer entrenaments militars, que circulin vehicles militars pels carrers o que sobrevolin avions de combat per damunt de les teulades de les cases. Tot amenitzat amb actes institucionals on la classe política local i territorial hi és convidada i hi assisteixen i, fins i tot, en alguna ocasió ha transcendit que algun alcalde ha acabat simulant que “tirava tiros” deixant-se fotografiar per la premsa (només cal revisar les hemeroteques)!

I també, cal recordar-ho, que fins fa no massa l’Ejercito de Tierra assaltava escoles públiques per fer gimcanes a les nostres filles per inculcar-los a través del joc la cultura militar i bel·lística.

Amb tot això vull fer evident que hem normalitzat la militarització de la nostra societat, també al Pallars, fet que queda palès en un debat de fons sobre la pròpia presència de l’AGBS de Talarn a la comarca que es segueix sense tenir la intenció d’abordar.

Una militarització massa pròxima que, com una gota malaia, ens porta a anar normalitzant els conflictes bèl·lics, sentint-los llunyans i arribant a ni empatitzar amb la població civil que els pateix.

Però malgrat tot, aquí també hi ha qui no llença la tovallola i es mantenen ferms i coherents amb els valors de la cultura de la pau i del respecte. La valentia de les mares i pares que es van plantar a l’escola pública de Tremp davant la presència de l’exèrcit, alcaldes com el de Salàs de Pallars que refusen blanquejar la militarització a la comarca i no trepitgen l’acadèmia, entitats que anualment fan campanyes perquè les donacions de la renda no vagin a la despesa militar, col·lectius que es concentren per rebutjar el genocidi palestí i tantes altres que treballen perquè un altre món sigui possible. Gràcies per ser-hi i persistir!