Aquests dies el sector primari està obrint portades dels mitjans de comunicació gràcies als pagesos i pageses de tot el país que s’han organitzat, a banda de sindicats agraris i partits polítics, per defensar els seus drets. Sota la Plataforma Revolta Pagesa han estat capaces d’aglutinar esforços i iniciar una lluita amb accions directes per pressionar als qui governen des dels despatxos dels gratacels de la gran ciutat, per avançar cap a una sobirania alimentària que està a anys llum de poder-se conquerir. 

Però el sector primari també engloba d’altres activitats econòmiques, com la pesca o la silvicultura, entre d’altres. I avui, tot i el suport que vull expressar en la lluita dels qui ens alimenten, vull centrar-me en la gestió forestal.

A dia d’avui Catalunya és un país eminentment forestal, amb una superfície forestal que representa el 64,6%, on el 75,7% d’aquesta correspon a titularitat privada i el 24,3% a titularitat pública, segons dades extretes de l’Observatori Forestal Català. Unes hectàrees de bosc i d’existències que augmenten amb els anys degut, fonamentalment, al progressiu abandonament de les activitats agràries i ramaderes, a l’èxode poblacional que han patit les zones rurals en les darreres dècades, però també degut a què només estem aprofitant el 28% del creixement total del bosc (en fusta i llenya). 

Tot plegat genera una situació paradoxal: mentre augmenta paulatinament el risc d’incendi forestal en un context d’emergència climàtica, tenim un ecosistema carregat de matèries primeres i recursos que no explotem per la baixa rendibilitat que suposa fer-hi gestió forestal. Les conseqüències, gravíssimes: ens posem en greu perill i destinem elevadíssims recursos públics en extinció d’incendis i en una prevenció que serveix de ben poc amb el polvorí que hem deixat crear.

En el cas de les forests públiques, les que són propietat de la Generalitat i de les entitats locals (Ajuntaments o EMDs), anualment el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural treu a subhasta pública aprofitaments forestals, en funció dels plans anuals d’aprofitaments i millores. Lo trist és que només s’acaben executant, en major part, aquells treballs planificats en zones amb arbres amb valor comercial, de les que l’empresa adjudicatària dels treballs en pot treure benefici econòmic. La cosa es pot entendre si es llegeix en clau rendibilitat i subsistència d’empreses del sector. Però què passa amb aquells boscos que no són comercials, que de fet, m’atreviria a dir que deuen ser la majoria i justament els que presenten major risc d’incendi forestal perquè acumulen grans quantitats de biomassa? Moltes d’aquestes subhastes solen quedar desertes, i si no s’hi actua, la massa forestal segueix augmentant.

Penso que ha arribat el moment de replantejar-nos el futur i això passa per fer una planificació econòmica integral, a tots els nivells i de totes les zones del territori. També amb el sector forestal. Cal fer una aposta forta pel sector forestal, un sector que, en zones rurals que solen ser econòmicament deprimides, pot ser generador de feina i del qual, entre d’altres, en podem extreure recursos energètics (en forma de biomassa) que es podrien consumir localment. Planificar el territori per aprofitar el què ens dona a nivell local i regional, sense fer-ho de forma extractivista, sinó sostinguda amb el temps, amb un doble objectiu, d’aprofitament però també per protegir-nos.

L’administració ha de fer una aposta valenta per retornar el territori a un mosaic agroforestal a mitjà termini, i això passa per abocar recursos públics per actuar en forests que presenten un elevat risc d’incendi forestal. Potser la manera de fer-ho podria ser aprofitant que, des del 1987, tenim una empresa pública de la Generalitat, Forestal Catalana SA, que podria assumir aquesta tasca de funció pública en clau de manteniment dels boscos públics.

Al mateix temps, és de vital importància interrelacionar les tasques de prevenció com les cremes controlades que fa el cos GRAF dels Bombers amb les activitats pastorals. No té sentit que ens dediquem a cremar controladament hectàrees si després no hi ha una pressió pastoral suficient per mantenir el sotabosc o el matollar gestionat per la crema. O un altre exemple, potser si es planifiquessin punts d’aigua en forests públiques facilitaria que ramaders poguessin enviar-hi les bèsties a pasturar, reduint la càrrega de combustible del sotabosc. Són només alguns exemples d’un treball integral imprescindible perquè estem parlant d’un problema estructural de país.

També vull posar de manifest que urgeix actualitzar la qualificació de risc d’incendi dels boscos públics, ja que ens trobem amb moltes forests que reben una categorització inferior a la que realment haurien de tenir i, tot i que aparentment pot semblar una tonteria i que els cossos d’emergència en són coneixedors, té afectacions administratives alhora de decidir les actuacions que es fan en clau prevenció, generant greus problemes burocràtics que els nostres ajuntaments i EMD no poden solucionar.

Com a societat hem evolucionat donant l’esquena a la natura, abandonant el territori en uns casos o sobreexplotant-lo en d’altres. Si no ho capgirem, aviat ens passarà factura. Cal retornar a un model de desenvolupament basat en l’equilibri ésser humà-natura, i això passa per planificar econòmicament les activitats, assumir un període de transició pel canvi i fer del canvi una realitat, per poder garantir una vida digna en qualsevol punt del territori.