Fígols, al municipi de Tremp, alberga un dipòsit controlat de residus sòlids urbans (RSU) supramunicipal, que recull les deixalles domèstiques de 4 de les 6 comarques que integren la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran: el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça i, des de mitjans del 2019 i per ordre de l’Agència Catalana de Residus, també la Val d’Aran.

L’entitat pública que té la competència a Catalunya sobre els residus (exceptuant els no domèstics) és l’Agència Catalana de Residus, essent qui atorga les concessions de la gestió, qui marca les taxes de les tonelades d’entrada i reciclatge dels abocadors i, en definitiva, qui estableix les regles del joc de la gestió de les deixalles.

Dit això i retornant al Pallars, la concessió del dipòsit de Fígols, i també de la recollida de RSU, està en mans de l’ens públic del Consell Comarcal del Pallars Jussà, contràriament al que sol passar en d’altres plantes de tractament i dipòsit que donen servei a poblacions amb densitats de població altes, i que solen estar en mans de grans empreses privades, com les del Florentino Pérez, per posar un exemple. És evident que quan en un servei, que hauria de ser públic, hi entra una empresa privada, és perquè el servei s’ha convertit en negoci, un negoci amb elevats beneficis, en molts casos. Però aquest no és el cas de la gestió de la brossa a casa nostra, ans al contrari, perquè aquí no hi ha beneficis sinó un dèficit gegant. 

De fet, a finals de l’any passat, el propi Consell Comarcal aprovava una pujada del 10% de la taxa de recollida i tractament d’escombraries, que traduït en euros, suposarà un increment de 12,48€ més per les butxaques de les famílies per aquest 2024. Una pujada que és part d’una tendència creixent, ja que el 2023 aquest impost ja havia augmentat en un 11,2%. 

Però com hem arribat fins aquí? Per què aquesta tendència? Què no estem fent bé? Cap on hem d’anar per fer una millor i eficient gestió de les nostres pròpies deixalles? Intentem-ne buscar algunes explicacions per mirar d’entendre en quina situació ens trobem.

En la gestió de les deixalles o RSU podem distingir dues fases, la de la recollida i la del tractament. 

Pel què fa a la recollida de residus cal posar de manifest que la maquinària que realitza aquesta tasca no és un actiu del propi Consell, sinó que és llogada i no s’han fet plans d’amortització de la maquinària, raó per la qual tenim un parc envellit i avariat que requereix una elevada inversió de diners. En aquest context s’està posant a debat la necessitat de canviar el model de recollida, apostant per un sistema porta a porta que, per una banda, podria fer augmentar el reciclatge (per obtenir l’ingrés de l’Agència), però per l’altra, necessita una nova inversió, gens menyspreable, per comprar nous camions adaptats al mètode i als carrers dels nuclis de població, per un territori on és gairebé inviable d’implementar-ho en molts dels nuclis, ja sigui per la poca població que alberguen com pel fet d’estar molt allunyats de les carreteres principals. Potser és l’hora de pensar més enllà del porta a porta o d’un sistema mixt (contenidors + porta a porta) i estudiar altres exemples d’èxit de recollida (i no em refereixo als contenidors intel·ligents) perquè el sistema que s’acabi implementant sigui realment eficient en taxa de reciclatge, temps i diners. 

Pel què fa al dipòsit de RSU, l’abocador no és autosuficient econòmicament tampoc. Per cada tonelada de “merda” que hi entra, es paga una taxa a l’Agència Catalana de Residus, que hauria de retornar al gestor de l’abocador si es complissin els nivells de reciclatge que demana la pròpia Agència, però la crua realitat és que estem molt lluny d’aquests paràmetres i no hi ha aquest ingrés. Per tant, moltes despeses que es generen s’assumeixen des de les arques públiques del propi Consell. Cal afegir que el parc de maquinària tampoc ha disposat de cap pla d’amortització i la màquina més necessària és vella i ja no es pot reparar, la qual cosa es fa imprescindible una nova i alta inversió. Però per a més inri, a l’actual vas en funcionament de l’abocador li queden 2 anys de vida, cosa que significa que caldrà tapar-lo i crear-ne un de nou, generant novament més despesa (segellat, impermeabilització, gestió lixiviats...). Tot plegat és una pinzellada de la situació, un suma i segueix, una pilota que es va fent cada cop més gran.

El resum és que tant en la recollida com en el dipòsit hi ha un elevat dèficit econòmic heretat d’una mala gestió política d’anteriors mandats del Consell, al que se li suma la necessitat urgent de fer una inversió milionària, tant en parc de maquinària com en un nou vas del dipòsit.

Amb aquesta situació, l’Agència Catalana de Residus, en comptes de fer-se càrrec de part de la inversió que es requereix i d’ajudar a eixugar el dèficit, proposa pagar una planta de triatge (d’uns 10 milions d’euros), sobredimensionada i que només serviria per eliminar la fracció orgànica del que llancem al rebuig. Ja que és la pròpia Agència qui obliga a acollir a Fígols les deixalles de 4 comarques, no hauria de fer un seguiment de la gestió, demanant als gestors plans d’inversió i d’amortització de la infraestructura? O bé, en la greu situació en la que ens trobem, fer-se càrrec de part del dèficit i de la inversió necessària per evitar que tot recaigui sobre el propi Consell i, de retruc, als contribuents?

Tot plegat, una situació dantesca a la que, d’una manera o altra caldrà fer-hi front, i que s’aguditza amb l’entrada en vigor al 2025 de la nova llei de residus, una directiva europea transposada que obligarà, entre d’altres, que TOTS els costos del servei de gestió de residus es repercuteixin en els rebuts dels contribuents!

Per a mi, la conclusió és que posem el focus en com gestionem i enterrem la “merda” però no assumim que la solució passa per planificar com generar-ne menys. I en el context d’emergència climàtica i esgotament de recursos i matèries primeres això comença a ser primordial. Finalment, acabem responsabilitzant als consumidors però no als actors de l’inici de la cadena, que són els que la produeixen amb la producció i els embalatges. Seguint així potser acabarem pagarem un dineral, que no tindrem, per ser enterrats en les nostres pròpies deixalles!