Estem en època nadalenca que, a la pràctica, es tradueix en retrobaments familiars, retorns a casa, minivacances per algunes, tronques, ninots o llufes, però també, àpats copiosos, loteria, amics invisibles, reixos, pares noels, arbres de nadal, maratons i recaptes d’aliments, pistes de gel, llums que il·luminen pobles i ciutats i una mena de solidaritat exclusiva per aquestes dates.

El Nadal és una de les fites del nostre calendari actual i una festivitat totalment religiosa que ha engolit, des de fa segles, la tradicional festa pagana de celebració del solstici d’hivern. És el clar exemple de com la religió ha anul·lat l’origen de certes celebracions. Parlem de quan les cultures estaven fortament arrelades a la natura i en convivien amb total respecte i entesa i, on per aquestes dates, es celebrava el dia més curt de l’any i la nit més llarga, quan l’hemisferi nord de la Terra es troba a la posició més meridional de l’any, o dit d’una altra manera, quan la part nord del planeta es troba més allunyada del nostre Sol. Parlem de quan es feien rituals amb foc per donar gràcies a la mare natura i recordar col·lectivament que en som part.

Per més inri, la societat de l’època moderna ha dotat d’un contingut totalment buit aquestes festes. Un contingut basat en el consum massiu, com a eina del capitalisme més voraç per tenir-nos contentes i no pensar en les misèries del dia a dia, entremig d’àpats abundants d’aliments cars i gran quantitat de regals i de tradicions importades d’altres contrades. Evidentment, tot això per qui s’ho pugui permetre, perquè la crua realitat és que hi ha massa famílies que no poden pagar un sostre on viure, ni tres àpats al dia per oferir als seus fills, ni la calefacció per poder estar a casa confortablement. Contradiccions en podríem dir.

Però seguim... Tot queda ben amenitzat per la fe i la il·lusió de que ens tocarà la loteria i de pobles i ciutats ben engalanats, per transmetre'ns una màgia temporal i efímera: l’enllumenat públic que es multiplica en bombetes de colors –malgrat el preu de l’electricitat-, nombrosos ninots nadalencs i pistes de gel que, al fi i al cap, no acaben essent més que una despesa pública no menyspreable del pressupost municipal dels nostres ajuntaments amb l’objectiu de fomentar encara més el consum desmesurat. Com si el món s’anés a acabar amb l’acabament de l’any!

La “màgia” del Nadal és també la importació de costums d’altres cultures llunyanes. I és que com que ho volem tot, ho celebrem tot i ens ho gastem tot. Després, a la costa del gener del nou any ja veurem què menjarem, com pagarem les factures dels subministraments i com ens sortirem! I així, qui dia passa, any empeny!

I dinars amb la família, amb qui comparteixes part de la sang si, però que en molts casos només ets capaç de veure’t i compartir un o dos cops l’any i que quan els necessites a prop, pocs hi són. El valor de la família que també hem acabat desvirtuant del tot però que aquests dies cal recuperar perquè és el que toca.

Tampoc puc deixar de plasmar un tema que sé que generarà controvèrsia. La solidaritat prenadalenca a la que ens aboquen per tots els mitjans. Un valor que, curiosament, sembla que només existeixi ara, entremig del consumisme desmesurat. Potser perquè tenim la societat tant malalta que requereix netejar-se la consciència de tot l’any i aportar una petita part dels seus calerons a iniciatives com la recollida d’aliments i la marató per seguir, i així pensar que ja ha aportat el seu gra de sorra per canviar les coses. I és que si hi penso profundament arribo a la conclusió de perquè la recollida de fons per a la investigació mèdica ens recau sobre la consciència de les classes populars quan tenim una indústria farmacèutica, privada recordem-ho, que ingressa beneficis milionaris estratosfèrics anualment? Perquè aquests beneficis no es reinverteixen en la investigació mèdica per avançar i millorar en la cura de les malalties, en comptes de traslladar-nos la responsabilitat a nosaltres? Per mi la resposta és clara, perquè no interessa, sinó potser ja tindríem una farmacèutica pública que donés servei a aquestes necessitats.

I pel que fa al recapte d’aliments, el mateix. No puc entendre com les administracions públiques no són capaces de garantir els drets bàsics universals a totes les ciutadanes, permetent que es segueixin mantenint classes socials, però per altra banda gastant-se diners públics per traslladar-nos “la màgia nadalenca”; i per tant, deixant la responsabilitat de la malanomenada ’”ajuda als pobres” a les entitats privades i cristianes. Solidaritat temporal per neteja de consciència personal.

Aquestes són algunes reflexions personals de la hipocresia implícita que comporten aquestes dates, perquè malgrat tot penso que és important ésser-ne conscient, per actuar en conseqüència i poder traslladar punts de vista no normatius als més petits de la casa. Perquè al capdavall ells són el futur i la verdadera esperança de que tot canviï.

Bon solstici d’hivern i un 2023 amb justícia social!