Aquest cap de setmana, 7 i 8 d’octubre, gent del Pallars i més enllà tenim una cita important a Figuerola d’Orcau, on s’hi durà a terme la primera Àgora Pallaresa, amb  diverses taules i debats entorn al territori i l’energia, un espai molt interessant per debatre cap on han d’evolucionar les nostres comarques.

Vivim en una zona rural i allunyada de les grans metròpolis catalanes, fet que ens aboca a complir una doble funció: ser font de recursos naturals i el pati d’esbarjo de les ciutats. Funcions que s’han anat definint amb el pas dels anys, quan el Pirineu ha deixat de produir matèries primeres i tenir indústria local per passar a ser un territori més a través del qual rendibilitzar beneficis. Uns beneficis que, evidentment, no es veuen reflectits en les condicions de vida dels que hi habitem, sinó que s’han d’entendre dins la lògica globalitzada del sistema capitalista, on només s’enriqueixen uns quants, els de sempre. Al Pirineu aquesta rendibilització ve abanderada pel turisme i les energies renovables.

En referència a les renovables, l’estat espanyol hauria de complir el 48% de producció renovable abans del 2030. Una transició energètica que fa anys que s’hauria d’haver pensat i haver-la fet de forma planificada però també fent-ne partícip a la gent, de forma democratitzada.

La realitat és que ara ens trobem amb una allau de projectes de macrocentrals –i no parcs, com ens estant inculcant- solars i eòliques que s’estan projectant en comarques com la Terra Alta, l’Anoia, la Segarra o el Pallars Jussà, justament en zones rurals i molt allunyades dels centres de gran consum –ciutats-. Projectes que s’estan tramitant sense tenir cap Pla Territorial d’Energies Renovables de país treballat i consensuat, de forma exprés, ja que han trobat la manera d’esquivar la legislació per la via de la fragmentació de projectes (fins a 50 MW no cal que passin pel Ministeri sinó per la Generalitat) i que els seus promotors són filials de grans empreses de l’oligopoli energètic. 

Per tant, no ens enganyem, tot continua igual: estem en un procés de despossessió i espoli dels recursos naturals que, dit d’altra manera, és una privatització en tota regla de l’energia del sol i del vent, tal i com es segueix fent amb l’aigua dels rius amb les empreses hidroelèctriques (a tall d’exemple, el Consell Comarcal del Pallars Sobirà paga uns 30.000 €/any de les arques públiques a Endesa perquè aquesta garanteixi el cabal necessari a la Noguera Pallaresa per a poder fer activitats nàutiques durant els mesos d’estiu). La inèrcia que porta implícita el sistema ho mercantilitza absolutament tot. I l’altra cara de la moneda és la crisi ecosocial que patim.

Dit això, també vull posar en valor als col·lectius que treballen incansablement per generar esquerdes, no només fent-ne crítica, sinó també proposant altres formes de fer. I és que en els darrers anys les lluites de defensa pel territori han agafat força arreu dels Països Catalans, com a resposta de les nombroses agressions al territori s’estan produint. Segurament perquè el sistema ha arribat a tal punt que per autosostenir-se necessita, a tota costa, espoliar els recursos naturals que encara ens queden. I m’atreveixo a dir que al Pallars les actuals i recents respostes organitzades en aquest sentit han estat precedides per la tasca incansable de la Plataforma contra l’Autopista Elèctrica (del Pallars i la Ribagorça) que fa més de 30 anys que camina.

Ara, sumen esforços amb una altra entitat, Salvem lo Pallars, per fer front a la línia MAT que preveu evacuar l’energia produïda a l’Aragó en un conjunt de macrocentrals i que aquí provocarà noves cicatrius paisatgístiques, o per evitar que el nou turisme de Castell de Mur o d’Isona sigui el turisme de plaques solars. I tot això per a què és? Per a produir energia per ser transportada a les àrees metropolitanes, assumint pèrdues amb el transport, canvi d’usos del sòl –terrenys agrícoles passaran a ser terrenys industrials-, pèrdua de producció agroalimentària, massificació d’aquestes infraestructures en pocs territoris i afectacions per les persones.

És l’hora que totes ens sentim interpel·lades, fem anàlisi de com hem arribat fins aquí, hi diguem la nostra i pensem quin serà el futur que deixarem a les noves generacions. Perquè això no va de localismes, va de decréixer i de plantejar un nou model socioeconòmic que sigui just per a totes nosaltres.